dimarts 9 de desembre de 2008

 

La solució i la crisis de timonells

Primer va ser la crisi alimentària: van pujar els preus i va baixar. Després va ser la puja del preu del petroli: van pujar els preus i van baixar. Simultàniament va ser el trencament de la bombolla immobiliària. Fins aquí, la majoria dels governs segueixen segurs: “No fem rés, el mercat ho arreglarà tot”.
Ah!! Però arriba la mal anomenada crisi de liquiditat. Dic mal anomenada – intencionadament mal anomenada pels governants- perquè la crisi, es la crisi provocada pel SISTEMA BANCARI. Governar en èpoques de grandesa econòmica està xupat, ara, governar en temps de crisi és per gent molt curtida i valenta. Desgraciadament no hi ha polítics valents governant en aquest moment a espanya: i en el principal partit de l’oposició tampoc en se veure cap. El que veig és indecisió, covardia i de les poques idees que es tenen, quasi cap funciona. Ho podria explicar, però només citaré algun exemple per no allargar-me. Si la crisi és del Sistema Bancari –fins fa poc es limitava exclusivament al sistema bancari- ; si qui te potestat sobre la moneda (per exemple l’euro) –base del Sistema Financer- son els propis estats de la UE, la actuació que calia era UNA INTERVENCIÓ CONCERTADA (expropiació temporal) del Sistema Bancari Europeu.
Aquesta intervenció pública en el sistema bancari que vaig proposar amb anterioritat- podia semblar dràstica- no es va implementat. La crisi a l’estat espanyol, l’han diagnosticat i actuat -igual que molts altres estats- dotant de liquiditat al Sistema Bancari de dues maneres: en primer lloc, garantint els dipòsits per tal de que no es retirin diners efectius del Sistema Bancari i en segon lloc, l’estat actua donant més diners als bancs amb el anomenat “rescat d’actius de màxima qualitat” . I ja tenim tots els governants treballant pels bancs. Això evidentment només ajuda a resoldre el problema de les empreses bancàries, però en crea de nous i de molt greus. És més, la mala solució -lenta i dolenta- fa que la crisi bancària encara duri i ara arrossega a la ECONOMIA REAL. Te sentit això?
Si el que s’havia d’arreglar era el Sistema Bancari, i aquest no està arreglat ni molt menys, i ara el que s’ha de arreglar és la economia mundial, ens podríem trobar davant d’un superrepte per el superheroi ZP al rescat de les civilitzacions!!!
Avui per avui, els bancs estan exclusivament preocupats per la seva subsistència i han abandonat la seva principal funció: fer de prestamistes (no se’n refien ni d’ells mateixos). Potser aquesta funció de servei a l’economia real ja l’havien abandonat fa temps dedicant-se a la economia especulativa i a ocupar llocs en els consells d’administració de les empreses –passant a ser empresaris- , amb diners que no son seus, sinó dels dipositants.
En definitiva, considero que des del estat ,s’haurà d’acabar intervenint en el sistema bancari, i com que no s’ha fet, la solució serà molt més dolorosa per a tots. Mala feina ZP&cia, molt i molta mala feina. Però sempre podrà anar a descansar a Doñana o a Lazarote amb els seus propis cuiners i servidors –com feien els reis de l’edat mitjana- i si es retalla el pressupost del estat en el capítol de les vacances presidencials, sempre podrà posar una cadira a la sala Barceló de la ONU -que ens ha costat als habitats del estat espanyol 20 M€- i seguir les obres de reparació de la sala, ja que segons sembla, la recentment estrenada la sala ja cau a trossos: bona feina!!!
Ara, però les actuacions, en la grandíssima majoria dels països, van molt per darrera dels aconteixaments: estan desbordats, bocabadats, tetanitzats...
La solució, en aquest casos, passa per diagnosticar el problema i actuar simultàniament. La medicina s’ha d’anar fent d’acord amb l’evolució del diagnòstic. La crisi real a la que ens ha arrossegat la crisi del Sistema Bancari i financer,tindrà resultats imprevisibles en forma de conflicte social, nous totalitarismes, alguna que altre guerra i sobretot nous exclosos i pobresa, molta pobresa. Sembla que el consum, que ha estat el motor de la economia en les darreres dècades, ningú sap com fer-ho per reactivar-lo d’una manera raonable. Si el que es busca es que segueixi consumint el mateix públic que fins ara ho feia, es constata que la crisi ha retragut als qui tenen capacitat per consumir i que ara prefereixen estalviar.
Una de les qüestions econòmiques bàsiques, és que si no es consumeix, s’inverteix. En què? Dons en una inversió no desitjada per ningú: estocs no planificats, no volguts. Aquesta acumulació d’estoc, porta a la aturada de l’activitat industrial, i aquesta aturada industrial, porta a més persones al atur. Un panorama gens positiu. I com més gent a l’atur, més despesa del estat en forma de subsidi i més dèficit públic i menys marge de maniobra.
Una opció seria regalar aquest estoc no planificat als països del tercer mon, però no arribaria als destinataris finals. Un altre opció seria dotar de poder adquisitiu a les famílies dels països del tercer mon, aconseguint nous consumidors dels estocs existents. Amb els diners que s’han fet servir per intentar reflotar el Sistema Bancari, s’hauria acabat amb la fam al mon durant tres anys, i a la vegada, s’haurien ampliat totalment els mercats: de fet, es podria haver implementat un pla Marshall per els països del tercer mon. No hi ha grans estadistes, i es prefereix desenvolupar obra pública en el propi país. Aquest error és important. M’explico: es pot invertir en les empreses d’un país, per tal de que es realitzi obra pública a d’altres països del tercer món i que s’incorporin nous consumidors al mercat mundial.
Bé el tema és llarg. Només volia donar unes pinzellades ràpides. S’ha d’actuar des de la fermesa, amb la convicció de que s’han de desenvolupar nous mercats que tenen un factor clau: consumidors, als que se’ls ha de donar poder adquisitiu mitjançà obra pública promoguda pels països desenvolupats cap els països del tercer món.





<< Pàgina principal

This page is powered by Blogger. Isn't yours?

Subscriure's a Missatges [Atom]